Quin món de llum seria si cadascú de nosaltres encengués
ni que fos una petita guspira.
Proverbi americà.
Si algú pensa que els problemes en una determinada zona empobrida del nostre planeta no els afecta, o els afectarà, els hauria d’afectar. I no només per l’esperit de germanor o el sentiment de condol i apropament al poble que en pateix les conseqüències, un tsunami, una pèssima collita, uns abocaments incontrolats, etc. També egoistament perquè el fet de la globalització i de la interconnexió econòmica fa que l’abast d’aquestes ens arribi directament a les nostres butxaques i el segon més greu: posa en perill la pau i la seguretat. I que resti clara la primera prioritat: Resoldre amb voluntat única els greus problemes que anteriorment s’han esmentat.
Pensem per exemple en una catàstrofe nuclear o en la irrupció d’una guerra que fa pujar el cost de les fonts energètiques, que capgira les borses de mig món i que fa trontollar el sistema immobiliari més assentat. No estem pas dient que aquestes són les desfetes més sagnants d’aitals problemes, sempre la desaparició de persones, el seu patiment o l’ofegament de les seves vides està per sobre de qualsevol altra consideració crematística o conjuntural. Però que ningú no pensi que ens pot sortir sempre gratis no tenir consideració a tots els països, defensar un comerç, una relació i un tracte justos o continuar mantenint els esquemes colonials per bé que disfressats o subtilment.
No es tracta ja de dotar de més i millors recursos, tecnologies, ordinadors i aparells als centres educatius o als països que no en tenen, sinó d’un canvi de mentalitat o de plantejament. En la llínia del que apuntà T.S. Kuhn (1994) : “[...] la transició d’un paradigma científic a un altre, es produeix pel canvi de formulació de les preguntes i respostes, molt més que pels descobriments empírics nous [...]” .
Entomant aquesta idea avançada per Kuhn, es podria dir que el canvi que han d’experimentar les relacions entre Nord-Sud anirà associat no tant al transvasaments de tecnologies i recursos, com a la formulació de noves preguntes i respostes sobre la manera d’organitzar el comerç, les relacions entre països o els programes de cooperació, en el context d’una necessitat peremptòria d’aconseguir millores reals per a tothom.
Algú encertadament al debat ha esmentat que els processos de canvi són graduals. També és ben cert el que apuntava una companya sobre el fet que no tot el que es fa des del Nord és dolent, hi ha propostes ben positives en defensa de la vida, en contra de malalties o xacres que destrueixen pobles sencers i veritables actuacions de participació entre iguals, de compartir informacions i recursos o de lliurar els avenços científics i tecnològics en pro de tothom. I jo apunto en aquest sentit que tampoc des del vessant del ‘sud’ tot han estat demandes justes o propostes legítimes, caldria recordar els abusos i mals usos dels recursos que s’han ofert a alguns països per part de les oligarquies que ostenten els poders, la carrera armamentística desenfrenada o l’interès de dotar-se de noves tecnologies però com a eines de control, explotació i invasió.
Yo Dona avui publica una entrevista a Angelina Jolie que ha dirigit una punyent pel·lícula “En tierra de sangre y miel” sobre el greu conflicte fa vint anys a Bòsnia. Fa unes encertadíssimes reflexions sobre el tema que ens ha ocupat al llarg d’aquest dies. Per exemple en preguntar-li com li va influir Serra Leona per esdevenir la persona que és ara respon “Extremadament. He viatjat moltíssim, però la primera vegada que visites una zona en guerra canvies per a sempre, prens la determinació de no tornar a ser egoista, d’aixecar-te cada mati i repetir-te: com m’atreveixo a pensar que la meva vida no em fa feliç”.1
En resum, ha estat un interessant debat, en el que ens hem endinsat en un nou model de discussió interessat, on les aportacions dels companys i companyes ha estat molt alt i on s’han obert –com en els bons debats- nous fronts, noves preguntes i noves inquietuds. Per tot això i més, moltes gràcies a tothom.
“Nuestro gran error es intentar obtener de cada uno en general las virtudes que no tiene, y desdeñar el cultivo de las que posee”. Marguerite Yourcenar
